PREVENCIÓ DE RISCOS LABORALS

http://www.scribd.com/doc/46645423/45230605-Tasca-Condicions-de-Seguretat-i-Salut-1

PLA D'EMERGÈNCIA

http://www.scribd.com/doc/46644722/SEMINARI

PENSAR EN ELS ALTRES

Documental "pensar en els altres": És un documental d'una escola japonesa, on es pot observar, de forma minuciosa, com tracta les emocions el mestre que dirigeix l'aula de tercer de Primària.
Quan vaig poder veure aquesta pel·lícula cursava primer de Magisteri a la facultat. De manera que aquest reportatge l'he pogut veure multiplicitat de vegades al llarg dels anys. I, a continuació, us deixo un article reflexiu sobre l'emoció i el racionalisme, ja que són dos aspectes ben diferents. Ara bé, poden estar en veritable concordança.

Durant molts anys d’encarcaració social, la nostra societat educativa creia en una educació basada en el racionalisme exhaust. Per tant, era aquella comunitat educativa que defugia de les emocions entre subjectes. Ara bé, tampoc hem de generalitzar i culpabilitzar a tota la comunitat educativa d’un país, ja que hi havia molts docents i pedagogs delitosos de grans canvis.

La segona República va suposar el gran esforç i treball de l’escola Nova (escola lliure que cercava la creativitat, l’espontaneïtat, l’aprenentatge a través de l’experimentació directe amb el medi, l’empatia entre éssers, interacció social, etc.). Però bé, tots aquests esforços, portats a terme per grans professionals (Pau Vila, Rosa Sensat, Maria Antònia Canals, etc.), es van veure estroncats a causa de la dictadura franquista. Per tant, la potenciació de la creativitat de l’ésser es va transformar en la pròpia veritat ineludible de l’ésser racional. Les retòriques magistrals del subjecte superracionalista es van transformar en l’únic eix primordial de l’aprenentatge dels individus, ja que l’infant no tenia cap tipus de protagonisme dins d’aquesta visió educativa (concepció metodològica conductista).

Ara, en l’actualitat, ens trobem davant d’una escola immersa en nous reptes socials. Hem viscut, en els darrers anys, un constructivisme tradicional a dins les aules (potenciació dels coneixements previs dels nostres alumnes, treball autònom i aflorament de la seva creativitat). Ara bé, els nous reptes ens fan dirigir cap a una concepció metodològica de formació en societat. Per tant, el constructivisme tradicional es perfecciona anomenant-se constructivisme social (potenciació dels coneixements previs, marcs simbòlics i socials, establiment d’hipòtesis, empatia entre subjectes i indagació de respostes conclusives a través de les hipòtesis formulades de forma grupal).

Per tant, la figura del mestre racionalista ja ha passat a millor vida. Ara, a les nostres aules ha d’aflorar la simbiosi efusiva entre el racionalisme i l’emoció, ja que són dos vocables fonamentals (en constant interacció) per tal d’indagar i plasmar una educació de qualitat a dins les nostres aules. El racionalisme sense interacció amb l’emoció no té cap sentit (tu estableixes la teva pròpia raó a través de la teva emoció), però bé l’emoció també ha d’estar en constant confrontament amb la raó (ens emocionem a través de la raó).

Per tant, l’escola ha de potenciar un constructivisme social a dins les aules i, sense cap mena de dubte, ha d’apostar per una trobada simbiòtica entre la raó i l’emoció. Només així, apostant per una escola dinàmica (en constant moviment) i respectuosa davant la pluralitat dels subjectes, aconseguirem l’educació que els nostres infants es mereixen per viure en una societat que sol·licita homínids que sàpiguen afrontar nous canvis i reptes al llarg de les seves vides.

http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I

Vídeo: Miguel Ángel Santos Guerra

Metàfora de l'educació: l'autor ens diu que la metàfora negativa de l'educació és aquella que es concep quan tenim un recipient amb aigua i, llavors, posem aigua en un got buït. En canvi, la metàfora positiva de l'educació és aquella que concebem de la següent forma, quan la persona que educa ajuda a buscar manantials d'aigua. L'infant ha d'ésser capaç de trobar, de forma autònoma, aquests manantials. I quan els hagi trobat també ha de ser capaç de compartir l'aigua amb aquells que tenen set.

L'escola reproductora o l'escola transformadora? Segons l'autor, l'escola reproductora és aquella que reprodueix els sistemes socials concebuts des de fa segles (de manera que l'escola reprodueix subjectes competents pels llocs de treball). En canvi l'escola transformadora és aquella que concep l'escola com un lloc de canvi (de manera que l'escola ha de ser un lloc de canvis socials). L'escola no només ha de ser el regne de la cognició, sinó que ha de ser el regne de l'afectivitat. De manera que nosaltres, com a educadors, haurem d'apostar per una escola transformadora. Aquella escola que potencia alumnes crítics i, a la vegada, autocrítics. L'escola transformadora ha de ser aquell tipus d'escola que han de cercar els nous educadors del segle XXI, ja que l'encarcaració educativa no ens porta enlloc.

Quin és el problema o com vivim el problema? Vivim el problema de forma derrotista, ja que el docent ha de ser animador de projectes innovadors. De manera que no hem d'enfocar la nostra tasca des d'un visionament derrotista. La nostra tasca ha de ser concebuda des de l'optimisme, ja que l'educació de les futures generacions ho mereix. L'optimisme ens portarà al canvi d'aquelles coses que s'han de perfeccionar dins de la comunitat educativa. En canvi, el pessimisme ens portarà a l'estancament i encarcaració de la comunitat educativa.

Canvi en la selecció i la formació del professorat? A través del vídeo, jo crec que la selecció dels mestres hauria de ser més exigent, ja que les proves d'oposició són molt simples. I la formació del professorat incorporaria més assignatures de coneixements de les matèries. Jo, de forma personal, crec que les proves d'oposició no valoren si una persona serà bon docent, sinó que només valoren la memorització d'un temari. I, per tant, apostant per la contrarietat que indaga el temari per les aules de casa nostra "el constructivisme". En canvi l'avaluació de les oposicions és concebuda des d'un conductisme preponderat.

Presentació: "el nus al llençol"

A través del visionament de la presentació d'aquestes diapositives, hem pogut degustar una història entrenyable entre la directora d'un centre escolar i un pare d'un infant. En certes ocasions, la comunitat educativa en general conformada pels propis mestres, tendim a no comprendre com els pares passen tan poques hores amb els seus fills. I, de fet, hauriem d'analitzar el perquè d'aquests successos. En les diapositives, hem pogut observar com el pare, que passa molt poques hores amb la seva filla a causa del treball, té símptomes de culpabilitat. I cada dia quan torna del treball el seu fill ja dorm i li fa un nus al llençol perquè quan es desperti pel matí sàpiga que el seu pare ahir a la nit va estar amb ell. De manera que el missatge que ens vol donar el text és el següent: més val la qualitat de les hores que la quantitat.

Hem de ser conscients que, en l'actualitat, el temps és or, ja que el món laboral ens implica la pèrdua de moltes hores. De manera que aquell temps en el qual dediquem als nostres infants ha de ser un temps que impliqui una qualitat exhausta. Així que haurem de treballar de valent aquells valors que volem que els nostres fills tinguin en consideració i, per conseqüent, un respecte. Les famílies hauran de tenir en compte que és molt important establir un lligam positiu i, a la vegada, impregnat de bona comunicació amb l'escola, ja que hem d'intentar anar tots a la una.

Per tant, els pares hauran d'apostar per la qualitat de les hores que passin amb els seus fills i deixar enrere la quantitat d'hores i mal gestionades.